EXPURGACIONS QUE ES VAN DUR A TERME EN ELS ÒRGANS JUDICIALS DE LA PROVÍNCIA DE LLEIDA

 Les necessitats d’espai a les oficines judicials són i han estat endèmiques des d’abans de la nova organització judicial que s’imposà amb el règim liberal. El volum de paper que genera aquesta Administració sempre ha estat molt considerable, la pròpia essència del dret aplicat que beu a les fonts del Dret romà fa que el document, sobre tot i fins ara en suport paper, sigui la base de la tramitació, allò que li dóna forma (i volum) a l’expedient.

Per aquesta raó des del començament es va intentar posar els medis per a donar solució a aquesta situació. Tanmateix, la legislació d’expurgació, conservació y transferència, sempre havia estat dispersa i poc explicita. En l’anterior ordenació es concretà la formació d’una junta per aquesta tasca, assenyalant qui havia de formar part de ella i el procediment per avaluar la documentació, però amb la nova Llei Orgànica del Poder Judicial, es van “descuidar” de donar unes mínimes directrius a aquest respecte que es corregir amb el RD 937/03

A continuació es fa una relació de les ordes i comunicacions que em semblen més interessants per tal de poder seguir el procés que ha patit la documentació judicial en la província de Lleida. Evidentment no intenta ser exhaustiu i tampoc no es mencionen els Decrets de 1912 i 1913, sobre arxius judicials i expurgament.

 Ordes i circulars que van promoure l’expurgo. Atenent a l’antiga legislació i a la problemàtica d’espai, de volum de paper antic i de falta de paper durant els anys de postguerra es va intentar varies vegades des de la Subsecretaria del Ministeri de Justícia organitzar les expurgacions de les oficines judicials. Consultant la documentació governativa de l’Audiència provincial de Lleida podem saber quines van ser i quin va ser el seguiment:

Orde des de la Presidència del Govern, datada el 29 de juliol de 1942, referent a que “a partir de aquella fecha, se procediera por los organismos judiciales a la separación de toda la documentación prescrita, inútil o inservible a efectos históricos, jurídicos o administrativos y libros impresos que se encuentren en igual caso”. Aquesta mateixa orde establia que aquest paper inútil seria enviat a l’organisme que gestionava les publicacions oficials.

En 1943, l’Orde arribava des del Ministeri de Justícia, i en ella es demanava a les audiències i jutjats que fessin una relació del paper inútil i de l’eliminació que caldria fer aplicant la normativa legal vigent.

 Al juny de 1945 es rep orde de la Subsecretaria del Govern recordant la falta de paper i les ordes dictades al 1942, així com que els diferents ministeris havien de fixar les dates i tipus de documentació que calia eliminar.

El juny 1945 el Ministeri de Justícia estableix els criteris per a la eliminació: els procediments criminals oberts amb anterioritat a l’any 1915. A les causes civils, s’havia d’ordenar la insercció de la relació dels expedients a eliminar amb un edicte al Butlletí Oficial de l’Estat, donant un termini de vint dies per tal de poder presentar reclamació, una vegada finalitzat s’havia de procedir a l’eliminació d’aquells plets oberts abans de 1910.

A finals de juliol de 1945 es rep comunicació des de l’Arxiu d’Hisenda de Lleida, en la que es feia saber al president de l’Audiència provincial que el seu arxiver havia estat designat pel Ministeri d’Educació Nacional per a revisar i intervenir si calia els fons més antics que hi existiren. L’Audiència que no hi ha fons històric.  A començament d’agost es rep un telegrama suspenent fins a nova orde l’anterior de juny i amb la mateixa urgència l’Audiència passa comunicació a la resta de jutjats de la província. El 7 d’agost es rep una altre comunicació de l’Audiència territorial de Barcelona en la que es demana que s’entreguin las relacions fetes. Els jutjats de la província responen a aquesta nova comunicació que l’elaboració de la relació havia quedat suspesa. El desembre de 1945 es rep una comunicació del Ministeri de Educació Nacional amb la designació del cap de l’Arxiu d’Hisenda d’aquesta província per tal d’avaluar la documentació i determinar el seu valor històric. L’Audiència provincial designa al Secretari judicial per a que exerceixi la inspecció dels arxius judicials de la província junt amb l’arxiver designat. També en les Ordes de 15 de març i 30 d’octubre de la Subsecretaria de Justícia, insistien en l’obligació de publicar un edicte amb l’anunci de l’expurgació “de los documentos, causas y procedimientos” iniciats, aquesta vegada, abans de 1923 i, després d’un termini de quinze dies per atendre reclamacions, procedir a la seva avaluació per tal de separar el que s’havia d’eliminar de allò que calia conservar. S’havia d’aixecar acta amb la relació concreta dels expedients que s’havien de conservar, de la que es passaria còpia a la Sala de Govern de l’Audiència territorial per a la seva aprovació i una vegada rebuda es podria traslladar a la Secció de Publicacions del Ministeri de Justícia.

Les ordes, circulars i tota mena de comunicacions continuen abundant en allò que ho fan les que s’han relacionat més amunt. Totes aquestes comunicacions anaven dirigides a totes les oficines judicials de la província, en alguns casos fins i tot, als jutjats comarcals o municipals.

Documentació expurgada. Les dades són molt poc concretes, no s’han trobat relacions de la documentació eliminada ni la conservada, només els òrgans que van aplicar les ordes i en alguns casos el volum que van expurgar, en uns casos perquè es conserven les contestes a l’Audiència a la respectiva circular i en uns altres com a resposta a una consulta que va fer l’Audiència territorial per tal de documentar un estudi que estava realitzant “sobre la organización en el futuro de los expurgos de asuntos judiciales” o bé la seva conservació.

Així entre l’any 1945 i el 1966, el jutjat comarcal de Tàrrega, partit judicial de Cervera, va expurgar 75 quilos de paper. El Jutjat de 1ª Instància i Instrucció de Cervera va eliminar tots els expedients iniciats abans de l’1 de gener de 1923, excepte aquells que pel seu ressò històric o jurídic  van ser conservats. El jutjat de pau de Estimariu, partit judicial de la Seu d’Urgell, 2 quilos. El Jutjat Comarcal de Sort, partit judicial de Sort, va enviar per a destruir 60 quilos. El Jutjat de 1ª Instància i Instrucció de Tremp va eliminar totes les causes civils des de l’1 de gener de 1923 al 31 de desembre de 1929 i els expedients penals des de la mateixa data d’inici fins a el 31 de desembre de 1943. El Jutjat Comarcal de Tremp, d’aquest mateix partit judicial, també va fer expurgació en les mateixes dates que l’anterior. Entre els dos òrgans van eliminar un total de 360 quilos.

Potser això explica molts buits en la documentació judicial històrica i cal tenir-ho en compta a l’hora de fer algun treball d’investigació

La relació entre la democràcia i les TIC

En la història de la humanitat, tots i cada un dels moviments que han apuntat unes formes més llibertàries, més democràtiques o, fins i tot, massa autoritàries per a poder ser acceptades dins de les regles imposades per una “majoria”, la que ostentava el poder, han estat rebutjats o buidats de contingut. No es pot negar l’evolució cap a una democràcia cada vegada més participativa, però no ens enganyem, més participativa perquè a cada actuació que podia amenaçar amb un excés de llibertat, d’independència, s’ha reaccionat assimilant els postulats tolerables i rebutjant la resta, bé mitjançant la violència, o la repressió, o bé deixant-los fora del marc legal suposadament majoritari, o del moral o del cultural o de tots ells a l’hora.

S’ha utilitzat la por a l’enemic, la por al diferent, la por a la incertesa, o l’aïllament social, cultural o econòmic d’allò que no entrava en els límits establerts. Cada vegada que s’obria un forat en el que podia haver un intercanvi amb l’exterior desnormativitzat, es refeia la línia divisòria.

Si la situació de context promou l’estat d’angoixa, d’inseguretat… el discurs de la necessitat de regularitzar, normalitzar, normativitzar i reglamentar té més difusió, la majoria busquem la seguretat que ens dóna el fet que un altre ens protegeixi i decideixi per nosaltres. Aquest és el context en el que ens va deixar l’11S, un dia en el que Estats Units va descobrir que no era invulnerable i tot el mon vam tremolar. A partir d’aleshores justifiquem que envaeixin la nostra intimitat segons uns criteris que no coneixem, però que intuïm arbitraris, per una dèbil promesa de seguretat.

Es tracta de l’agonia dels estats nació creats al segle XIX? Tan debò. Es patent que aquestes estructures responen a unes realitats econòmiques, socials i culturals que no són les actuals. Durant dècades s’han anat adaptant a les circumstàncies de l’entorn geopolític i econòmic i menys als avenços d’una societat sorgida de l’estat del benestar.

Ara sembla que l’adaptació és més difícil ja que s’han obert molts fronts a la vegada: la capacitat de crear, accedir, difondre i reutilitzar informació sense limitació de temps ni d’espai ha crescut tant que ja no es pot controlar el flux ni la seguretat dels sistemes interns de cada estat, només cal seguir l’assumpte Wiki Lix; tampoc no es pot controlar els mercats, ni els centres de producció; l’energia base del model s’esgota i encara no s’ha aconseguit dominar les energies alternatives. Són massa fronts en un moment de crisi i de falta d’imaginació, en el que impera la mediocritat i en el que els herois no tenen bona premsa. La readaptació del sistema no és fàcil, però en altres moments també semblava impossible i tanmateix, els estats nació van sortir enfortits.

L’estratègia és la de sempre, fomentar la por a la guerra, a les idees, als discursos i a les actituds diferents… Després l’amenaça de la inseguretat, de la desprotecció en la que es trobarà l’individu – home o dona de bé- si l’estat no té eines per defensar-lo dels “delinqüents i terroristes”.

L’estat intenta que els ciutadans estiguin permanentment en un estadi de minoria d’edat, i no potencia l’exercici de la responsabilitat individual, tanmateix a la majoria de la població sembla que ja li va bé i s’ha anat desentenent cada vegada més del joc democràtic, deixant el govern en mans d’alguns que s’han professionalitzat, degenerant el concepte de democràcia, al baixar la participació i el nivell associatiu.

Es podria donar un panorama nou amb l’entrada de les TIC en aquest entorn i, sobre tot, a l’estendres la xarxa d’informació i de comunicació a nivell mundial. Les TIC possibiliten la transmissió d’idees en segons d’un punt a l’altre del planeta i són capaces d’organitzar un moviment mundial en unes hores –potser en menys-. Facilitarien la transparència de les administracions i els governs, i la participació continua, deliberativa o no, de la població i per tant arribar a un nivell de responsabilitat proporcional tan en les preses de decisions com en les línies polítiques a mitjà i llarg termini. No sembla que aquest sigui el camí que s’estigui explorant.

Les novetats de la Llei 26/2010

El 3 d’agost passat es va aprovar a Catalunya la Llei de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, Llei 26/2010, que ve a substituir i a actualitzar l’anterior Llei 13/1989, incorporant la Llei 30/1992 i la 11/2007 de l’Estat i la Directiva 2006/123/CE de la Unió Europea.

Cal aplicar-la en totes les administracions públiques, els organismes autònoms, i les entitats que en tenen dependència o vinculació, els consorcis i les entitats creades per llei del Parlament sense relació amb l’Administració, però que exerceixen potestats administratives. Aquesta aplicació generalitzada dóna coherència al tràmit administratiu a Catalunya i facilita la racionalització i simplificació del procediment.

Hi ha alguns aspectes més concrets que és interessant repassar, com per exemple el reconeixement explícit del dret dels ciutadans a l’ús de mitjans electrònics (art. 24) per a la seva relació amb l’Administració pública, o el dret a l’accés als expedients administratius en tramitació només als ciutadans que tinguin el caràcter d’interessat (art. 26) un concepte que a hores d’ara ja està més que definit per la reglamentació i la jurisprudència.

Una anàlisi més profund requereix el dret a l’accés a arxius i registres (art. 27) “per qualsevol mitjà”, sempre que el procediment hagi finalitzat i es trobi en els arxius “de les administracions públiques catalanes”. En aquest cas l’accés es declara lliure, tret d’aquelles dades que han de ser objecte de protecció, aleshores només el titular pot accedir i exercir els seus drets de rectificació i modificació, en cap cas no parlar d’anul·lació ni d’eliminació, i no es poden exercir aquests drets sobre les dades personals un cop transcorreguts els terminis de caducitat legal.

Quant a qui ha d’autoritzar l’accés, l’article es mostra ambigu, però no ho fa en l’obligació de contestar la sol·licitud d’accés amb una resolució motivada “de l’òrgan competent”, suposem que es refereix a aquell que en té la responsabilitat sobre la documentació. La pregunta o dubte que pot sorgir de qui és el responsable en cada moment de la documentació i per tant de garantir la seva conservació i l’accés no queda aclarit en aquesta Llei, s’hagués agraït la mateixa claredat amb la que l’article exposa qui és l’encarregat de posar a disposició del ciutadà la documentació sol·licitada “el personal responsable dels registres i els arxius”, caldrà esperar altra normativa que reguli i especifiqui aquest aspecte important per l’activitat diària dels arxius, sobre tot dels administratius.

Un altre punt en el que val la pena deturar la lectura és en el Capítol II que recull els principis de l’actuació administrativa. Des de la perspectiva de la gestió documental, recollim amb esperança –una vegada més- el principi de “simplificació i racionalitat administrativa”, si arriba a ser realitat ajudarà a aprimar els expedients administratius, recollint els només els documents necessaris sense informació reiterada un cop i un altre.

La formulació del principi de “transparència i accessibilitat”, manifesta la voluntat de posar els mitjans necessaris per a que la transparència i l’accessibilitat siguin possible, o al menys així ho hem de creure, ja que aquest principi sense els recursos personals, tècnics i d’infrastructures necessaris és impossible dur-los a terme.

S’introdueix “la col·laboració i cooperació interadministratives” incorporant allò que postula la 11/2007 de l’Estat, en la que s’encarrega a les administracions el fet de compartir la documentació original que el ciutadà aporta a qualsevol d’elles per evitar la inflació documental i de dades que existeix en l’Administració pública. Aquesta col·laboració ens obliga a entendre els expedients de forma diferent, potser és aquest aspecte el que suposa un major repte pels arxivers com a gestors documentals i d’informació, ja que d’entrada ens presenta un expedient diferent al conegut fins ara, anant un pas encara més enllà als expedients híbrids que fins ara –generalment- es troben en la mateixa institució o organisme. Ara els expedients recolliran els documents que genera l’òrgan responsable de l’expedient juntament amb els enllaços a documents que els ciutadans han aportat a altres administracions, dels quals es fa una gestió compartida de la informació. Això té implicacions en totes les tasques de l’arxiu des de l’ingrés a la tria, i la consegüent conservació o eliminació, requerirà una col·laboració més estreta entre els diferents arxius.

Si seguim el fil de la Llei hem de fer una aturada al Títol III, que es refereix al procediment administratiu. En ell es referma la utilització preferent dels mitjans electrònics en les administracions públiques catalanes, fins i tot els poden arribar a ser la única via de comunicació amb les persones jurídiques o col·lectius de persones físiques. Tanmateix recull el dret del ciutadà reconegut en la Llei 11/2007 de fer la tria del mitjà de comunicació que més li convingui, amb la possibilitat de canviar-lo quan ho consideri oportú.

El Títol II incorpora una definició d’expedient incorporant alguns elements nous:

“L’expedient administratiu és integrat pel conjunt de documents corresponents a un procediment administratiu, qualsevol que siguin el suport i el tipus d’informació que continguin. Un mateix document pot formar part d’expedients electrònics diferents” Art. 46.1.

A més s’assenyala la incorporació d’elements nous i altres recuperats a la conformació de l’expedient, com l’indexat de cada un dels documents, la seva numeració i l’ordenació cronològica; es recupera la foliació com a un fet que garanteix la integritat i que permet la recuperació de l’expedient. La tramesa d’un expedient d’un òrgan a un altre pot ser substituïda per la posada a disposició, d’aquesta forma s’evita la circulació de la documentació d’un lloc a l’altre i s’aposta per espais virtuals comuns de tràmit, de resolució i d’arxiu.

Finalment cal parlar de la Disposició addicional Onzena, en el que es fa esment a la gestió de la documentació i a l’arxiu de documents electrònics, recull la necessitat que tots els documents electrònics es gestionen i es conservin en expedients electrònics en sistemes d’arxiu que assegurin “la identitat i la integritat a llarg termini de la informació que contenen”, un altre punt que ens implica directament i per al qual hem d’estar preparats. En aquest àmbit, les dades incloses en els sistemes d’informació –bases de dades, fulls de càlcul i q qualsevol altre sistema de gestió i tractament de dades -, se’ls dóna el caràcter de “document públic electrònic” d’aquesta manera s’acaba amb els dubtes que encara podien existir sobre aquest tema –si és que hi eren -.

La Llei 29/2010, sobre l’ús dels mitjans electrònics en el sector públic de Catalunya, publicada el mateix 3 d’agost, la complementa i completa, ja que defineix l’Administració electrònica i estableix els instruments que han de facilitar les relacions entre les entitats del sector públic de Catalunya.

Alguns aspectes, com per exemple l’article 46 i la Disposició addicional Onzena, necessitaran una reflexió més profunda del col·lectiu professional ja que planteja algunes novetats –que ja s’esperaven- i reptes interessants.

REGLAMENT 2/2010, sobre criteris generals d’homogeneïtzació de les actuacions dels serveis comuns processals.

En el preàmbul recorda que en la LO 19/2003 de 23 de desembre, abandona definitivament la “Secretaria” com a unitat d’organització autònoma i autosuficient, i impulsa la creació d’una nova estructura organitzativa que es coneix com la “nova oficina judicial”, per tal d’optimitzar els recursos materials i personals i amb una aposta “ferma” per les noves tecnologies, que té “la unitat” com el nou element organitzatiu bàsic.

Administració de Justícia electrònicaEl reglament té com objectiu l’homogeneïtat de la metodologia i els procediments dels serveis comuns processals; la unitat en el funcionament i la intercomunicació entres els diferents serveis comuns i amb els altres agents jurídics i l’impuls de sistemes i aplicacions informàtics interoperables que permetin la seva recíproca comunicació i integració.

El reglament estableix les línies bàsiques de funcionament dels serveis comuns, que són el seu àmbit d’aplicació el creats i aquells que es puguin crear en el futur (art. 1). Permet fixar unes mateixes pautes generals i homogènies, així com uns principis d’actuació per a tots els serveis comuns processals que s’estableixin. Els criteris bàsics de funcionament –segueixen els de la resta de serveis públics que ofereix l’Administració- agilitat, eficàcia, eficiència, racionalització del treball, responsabilitat per la gestió, coordinació i cooperació entre administracions. També integra els principis inspiradors de la Instrucció 2/2003, de 26 de febrer, sobre el Codi de conducta per als usuaris d’equips i de sistemes informàtics al servei de l’Administració de Justícia i del Reglament 1/2005, de 15 de setembre, d’aspectes accessoris de les actuacions judicials, i de forma particular els continguts en la Instrucció 1/2009 del CGPJ sobre normes per al registre d’assumptes en els sistemes de gestió processal, que obliguen a tots els operadors jurídics, aquesta última queda derogada per la disposició derogatòria única al quedar-ne integrada.

L’objectiu principal tal com es recull en el preàmbul és obtenir “dades de qualitat”, per poder així arribar a la interoperativitat i la interacció de tots els serveis a través del Punt Neutre Judicial, permeten la seva extracció per l’elaboració de l’Estadística Judicial seguint el Pla de Transparència Judicial.

El serveis comuns processals són unitats de l’Oficina judicial, ”que sense estar integrada en cap òrgan judicial concret, assumeix tasques centralitzades de gestió i recolzament en actuacions processals, prestant servei a tots o a alguns dels òrgans de l’Administració de Justícia del seu àmbit territorial i qualsevol que sigui el seu orde jurisdiccional i l’extensió de la seva jurisdicció, o bé a altres serveis comuns de diferent naturalesa o altres institucions que cooperen amb l’Administració de Justícia com la Fiscalia o els Instituts de Medicina Legal”, sempre que hi sigui recollit en la resolució de creació del servei. (art.2)

Aquests serveis comuns estan dirigits per un Secretari Judicial Director i es regeixen pels Protocols que els Secretaris Coordinadors provincials redacten i que són aprovats pels Secretaris de Govern dels respectius TSJ, seguint els criteris d’aquest Reglament i la resta de normativa aplicable aprovada pel CGPJ.

S’aposta per impulsar les aplicacions informàtiques que permeten als òrgans judicials fer el seguiment de l’estat de la tramitació de les pràctiques que han encomanat als serveis comuns i es declara la tramitació telemàtica com a preferent seguint altra legislació general com la Llei 11/2007 de 22 de juny, sobre l’accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics. Són els Protocols d’Actuació els que han de garantir la correcta transmissió de dades i les dades correctes. Es reserva al Secretari Director del Servei la fixació dels processos a seguir en el cas de la documentació en format paper per garantir la integració de la que s’ha tramitat en suport informàtic. El Secretari Director també té l’obligació en el cas que no es disposi de mitjans telemàtics de dotar al Servei d’un sistema de gestió documental que permeti a l’òrgan judicial o al servei comú corresponent conèixer en tot moment l’estat de les actuacions (art. 5).

Quant a la homogeneïtzació de les denominacions dels diferents procediments i tipologies documentals, remet en tot cas a la utilització de la codificació que s’elabori i que determini el Test de compatibilitat i la resta de normativa que caldrà desenvolupar.

Per al registre dels assumptes es recullen les dades que ja en la Instrucció 1/2009 es fixen donant-li un caràcter de normatiu al passar d’una mera Instrucció operativa a formar part d’aquest Reglament, i serà l’esmentat Test de compatibilitat el que dirà quines són les dades mínimes obligatòries per a la correcta identificació de les parts que intervenen i els seus representant, i de l’oficina judicial que genera la documentació del procés.

És determina quins són els documents que han de rebre un NIG – nombre d’identificació general – i com aquest NIG es converteix en l’empremta específica de cada un dels procediments, com s’acumula, s’hereta o es transfereix seguint els diferents circuits, sense perdre’s, passant des del principi a formar part intrínseca d’ell. Cal tenir en compta que el NIG és un codi significatiu que dóna informació sobre característiques intrínseques i extrínseques del document compost al que li ha estat assignat. Per aquesta raó el Reglament s’entreté en especificar i aclarir quins són els documents i diligències que a l’entrar en el registre requereixen que se’ls doti del NIG i quins no; quines parts dels procediments han de compartir-lo i quan cal acumular-los conservant-ne memòria de tots ells. conservaran el NIG del procediment principal. En aquest sentit queda molt clar en el Reglament la diferència entre el número d’expedient o procediment i el NIG.

Hi ha molts aspectes documentals i informacionals que no queden ben definits en aquest Reglament, els circuits entre les diferents unitats encara és confús, i no s’aclareix quin és el suport principal del procediment judicial, ja que fins i tot en les diligències d’auxili judicial que semblen que són les que fan una aposta més forta per la utilització de les TIC, no queda massa clar si caldrà a més el suport en paper. Es parla de que la competència de la bona integració dels diferents suports es del Secretari Director del Servei, però no s’aclareix si es considera el suport informàtic com original, quan sigui el seu suport de creació o caldrà imprimir-lo per tal que quedi recollit en suport paper.

Tampoc no es parla de la utilització de la signatura electrònica en els casos de l’encàrrec als serveis comuns dels actes de comunicació i d’execució, element que validaria la diligència de sol·licitud d’auxili judicial i la documentació que s’acompanya, d’altra forma els sistemes informàtics es converteixen en faxos, sense altra utilitat que escurçar els terminis de circulació entre una oficina i l’altra. En alguns casos aquesta falta de decisió pot donar lloc a duplicats (o triplicats) que passaran a augmentar els volums de paper dels expedients judicials, ja que ningú no pren mai la decisió de quin és l’original i per la facilitat que proporcionen les eines informàtiques en aquesta tasca.

L’esperança està en els Protocols de funcionament que han d’elaborar els secretaris o secretàries coordinadores, que caldran que siguin molt més específiques quant a circuits documentals i elements integradors del procediment per facilitar tan la conformació de l’expedient digital, híbrid o en suport paper. Cal que tenir en compte que tot el procediment documental té com a destí el seu arxiu, per lo que s’ha de considerar el sistema de ordenació, organització i recuperació, en el cas que sigui necessari, de totes les seves parts i tots els seus suport. També caldrà pensar en el procés de valoració que han de fer les diferents Juntes d’expurgació i la posada en pràctica de les seves resolucions en compliment del RD 937/2003.

Els tribunals internacionals de Justícia: el camí cap a la Justícia global? 3/3

Els tribunals europeus

Després de la segona guerra mundial sobre la base del Pla Schuman (1951) sis països (Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos) firmen el Tractat de París (1952) per tal de gestionar de forma comú les seves indústries de carbó i acer (CECA). Al mateix temps es crea el Tribunal de la CECA, fixant la seva seu a Luxemburg. Quan al 1957 es firmen els Tractats de Roma pels que es creen la Comunitat Econòmica Europea i la Comunitat Europea per l’energia atòmica, el Tribunal es converteix en únic per a les tres comunitats.

Altra conseqüència de la segona guerra mundial va ser la creació del Consell d’Europa i la Comissió Europea dels Drets Humans, que en el 1998 es transformà en el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Els tribunals internacionals

En el pla internacional no existeix un forma de sobirania que delegui el monopoli de la força a un organisme supranacional. Hi ha organismes de les Nacions Unides que poden disposar, a través del seu Consell de Seguretat, mesures internacionals, però estan supeditades a la prestació de recursos pels estats i, en tot cas, aquestes mesures estan reservades als casos greus d’alteració de la pau internacional. Això no vol dir que no existeixin organismes internacionals que tinguin com a funció la solució de confrontacions o la imposició de sancions als estats per incompliment del Dret Internacional o la determinació de responsabilitat criminal de persones per la seva participació en il·lícits penals de caràcter internacional. El compliment de les decisions queda a l’honor dels propis estats, encara que es poden donar accions per part dels altres o de les Nacions Unides per tal de forçar aquest compliment. La col·laboració pot ser voluntària o restar en mans de la pressió política i econòmica de la resta d’estats.

A nivell internacional operen des de fa temps dos factors que permeten que les decisions jurisdiccionals internacionals es vagin complint. El primer, deriva de les múltiples connexions que vinculen els estats entre sí, la globalització, que fan que qualsevol incompliment repercuteix en l’estatus internacional del respectiu país, generant efectes diplomàtics, polítics i econòmics. El segon factor és el que es denomina “poder tou”, referit a l’emergència d’una ètica política internacional, impulsada per l’opinió pública.

Existeixen diferents òrgans internacionals permanents que tenen com a funció l’anàlisi i solució de controvèrsies entre estats, a saber: la Cort Permanent d’Arbitratge de l’Haia, creada en 1899, és el tribunal més antic per a la resolució de conflictes internacionals que encara està en funcionament; L’actual Cort Internacional de Justícia de l’Haia, que va ser establerta per la Carta de les Nacions Unides, successora de la Cort Permanent de Justícia Internacional creada per la Lliga de Nacions en 1920.

Conclusions

Davant d’aquest panorama un es pregunta com potser que amb tants òrgans que cobreixen els àmbits més importants de la societat, la política i l’economia, encara avui no haguéssim aconseguit posar límit a totes aquells abusos que provoquen una redistribució injusta dels recursos.

La majoria dels òrgans presentats en aquest article es mouen en àmbits territorials i competencials molt semblants, i tots depenen de la bona voluntat dels estats. Només quan hi ha subscripció de diferents tractats i convenis els estats declaren la seva predisposició a acatar les resolucions i dictàmens d’aquests òrgans, i sempre es potestatiu la cessió de sobirania que han de fer per acceptar la limitació i el control que suposen.

Per tant es tracta d’òrgans que apliquen encara un dret de la guerra i la pau, en la major part jutgen els estats i les actuacions en conjunt, tret del Tribunal Penal Internacional que ho fa amb els individus, però encara falta fer el pas que posi en consonància l’exigència d’una creixent pressió pública amb les polítiques socials i econòmiques de la interrelació entre els diferents estats.

Aquestes pressions s’organitzen a través dels moviments antiglobalització empresarial que es centren en les desigualtats globals i altres lluites. Són els moviments per la justícia global, és a dir, aquells que cerquen una globalització alternativa. Aquests moviments es poden explicar com a signes evidents d’un dèficit democràtic en els règims emergents de govern transnacional, i també bancs de proves per a les produccions de pràctiques, codis i valors alternatius. S’organitzen en xarxa utilitzant les possibilitats que presten les noves tecnologies i establint unes noves ideologies per les que es creen models emergents de democràcia política directa, a escala local, regional i global, més enllà dels estats.

Estem per tant en un moment de transició en el que el model anterior de relacions internacionals establertes des del Dret Internacional, basades en el Dret de gents està esgotat i ha perdut tota relació amb les realitats nacionals, però sobre tot amb les transnacionals. Mentre estan sorgint nous moviments que traspassen les fronteres dels estats conformant col·lectius que no es relacionen tant amb un espai i amb una història concreta, sinó que els mouen conceptes de conservació del medi ambient i de redistribució dels recursos, prenent consciència de la seva limitació i de la necessitat de gestionar-los conjuntament per tal de conservar la casa comú que es el planeta. En els nous espais globals que s’estan definint cal articular noves institucions i òrgans de control que estiguin en consonància tant amb la nova ètica com amb les noves estructures socials i econòmiques que s’estan construint.

Els tribunals internacionals de Justícia: el camí cap a la Justícia global? 2/3

Context actual i estat de la qüestió

En aquest moment la formulació més controvertida és la que va fer J. Rawl, aquest autor presentà una idea de justícia més enllà del concepte d’equitat, relacionant-lo amb la idea de contracte social, en un intent de conciliar els avenços del dret internacional amb la reconstrucció teòrica d’una política exterior de les societats liberals democràtiques o no.

“… una societat liberal ha de respectar a les demés societats organitzades segons doctrines comprensives, en la mesura en que les seves institucions polítiques i socials compleixin certes condicions conduents a que la societat s’adhereixi a un raonable dret de gents.”

Les concepcions més modernes de justícia imposen alguns límits al poder dels governs a favor dels drets individuals de llibertats i d’igualtat dels ciutadans, no només políticament, sinó econòmicament i socialment. És aquest últim element el que afegeix una nova dificultat a la completa absència d’una reglamentació sobre igualtat d’oportunitats i equitat entre els pobles.

Tanmateix la imposició transnacional de riscos i externalitats, fruit de l’increment de la interdependència de totes les parts del planeta, representa un poderós argument a favor d’un canvi en l’enfocament de l’anàlisi dels problemes estructurals, amb una mirada cosmopolita, atenent que tots habitem un sol mon, tal i com ho recollia Peter Singer en el llibre amb aquerst títol (2003).

La teoria de la justícia elaborada per John Rawls (1979) no trenca els límits de l’Estat com a marc de la justícia, així els criteris de justícia no són aplicables més enllà d’aquest marc nacional, segons ell, per això no deixa de ser una visió miop basada en la llarga tradició d’una determinada cultura política. Per això aquesta teoria ha estat criticada per diferents autors – Beitz, Shue; Nussbaum i Pogge -. La globalització implica una creixent incapacitat de la majoria dels estats nacionals per a governar els fluxos exògens que trastoquen el cicle econòmic, aquests autors coincideixen en considerar que les qüestions relatives a la justícia distributiva no poden seguir confinades en l’interior d’uns estats cada vegada més interdependents i, encara menys, que es puguin plantejar seriosament ignorant les desigualtats existents entre els països rics i els pobres. Per poder desenvolupar un model teòric d’un mon just caldran noves estructures conceptuals.

Pogge destaca el relatiu progrés experimentat en el terreny moral, en el que la violència domèstica, l’esclavitud, l’autocràcia, el colonialisme o el genocidi s’han convertit en conductes universalment reprovables i el posa en contrast amb l’acceptació de la pobresa com a un mal que no té responsables. Tanmateix es pregunta com potser que la pobresa no es tolera dins de les fronteres dels països rics sigui permesa fora d’ells? Assenyala el fet que el disseny de l’orde socioeconòmic global no és democràtic, sinó que està determinat per una petita minoria dels seus participants, els quals exerceixen un control oligàrquic sobre les regles internacionals i una enorme pressió econòmica i militar. Des d’aquesta perspectiva proposa diverses reformes que podrien contribuir a que l’orde internacional estigués en sintonia amb els nostres valors ètics, buscant una forma de globalització que comporti una interacció econòmica i política que satisfaci els drets humans en tot el mon i concedeixi a les persones la possibilitat de compartir els beneficis del creixement econòmic global.

L’article 28 de la Declaració Universal dels Drets Humans:

“Tota persona té el dret a que s’estableixi un orde social i internacional en el que els drets i les llibertat proclamats en aquesta Declaració es facin plenament efectius”

sustenta la idea per una teoria global de la justícia i comporta una limitació de la sobirania estatal, marcant uns estàndards mínims de decència política que els estats han d’acomplir per fer-se valer en la comunitat internacional.

En aquest context filosòfic i conceptual de justícia global han anat definint-se una sèrie d’organismes de control jurisdiccional que tenen el seu origen en el final de la segona guerra mundial i que la seva evolució corre paral·lela a l’assumpció de la justícia com un dret global.

Els tribunals internacionals de Justícia: el camí cap a la Justícia global? 1/3

Dins d’un treball acadèmic he tingut que fer un petit viatge pel mon de la Justícia Internacional fins el moment que hi som, el que algun s creuen l’inici de la Justícia Global. El penjo per compartir-lo amb vosaltres, tot i que es pot considerar una lectura feixuga el tema és interessant i és el justificant que durant dos mesos no hagi penjat res en aquesta finestra.

Evolució del concepte de Justícia: de la pax romana a la Declaració de Drets del homens

Ciceró és el que esmenta per primera vegada la diferència entre el Dret Civil i el Dret de Gent, de forma molt clara en el seu tractat Sobre els deures:

“… hi ha una societat de tots [els éssers humans] amb tots ells que s’estén molt àmpliament; entre l’interior dels membres d’aquesta [estan] qui pertanyen al mateix poble associats entre sí i, dins d’aquests últims, els que formen part de la mateixa comunitat civil (civitas) … que el dret civil no sigui el mateix que el dret de gent ni el de gent el mateix que el civil…”

Per tant, segons Ciceró, dins del mateix cos jurídic estarien el Dret Civil i el Dret de Gent, com integrants d’una societat de tots amb tots formant part d’una concepció moral d’una naturalesa humana comú a tot el gènere.

Tanmateix el contingut d’aquest dret se limitava a les relacions entre els pobles que no pertanyien a una mateixa comunitat política, del que s’inferia una de les seves característiques principals: ser el dret de la guerra i la pau (ius belli ac pacis), dels pactes i tractats, dels usos i les costums en la guerra, apareixent el tema de la guerra justa. Aquestes van ser les característiques d’aquest dret i que junt amb els seus fonaments van romandre durant l’Europa medieval, amb l’única diferència del seu pas pel filtre cristià que va fer dependre el dret natural de la voluntat divina a través dels escrits de Sant Agustí i, sobre tot, de Tomàs d’Aquino.

Al segle XVI té lloc una revolució que transformà radicalment la cosmovisió tradicional, substituint la secular concepció unitària i universalista de les dos dignitats – una pro aeterna vita i l’altra pro temporalium cursu rerum– per les monarquies i els estats nacionals. Al mateix temps es produeix la ruptura de la unitat religiosa, a això cal afegir la irrupció del primer capitalisme, que portarà a fer rellevant la corporació per a la societat, passant de l’estatut al contracte junt a l’obertura dels camins de l’orbe i l’ inici  de la competència marítima i comercial. En aquest moment Hugo Grocio aconsegueix la formulació racionalista seguint la tradició escolàstica, en front del realisme modern representat per Maquiavel i Hobbes que van oposar una concepció completament nova, voluntarista del dret, que era concebut com un dret positiu sancionat pel sobirà. Des d’aquesta concepció el dret entre nacions només eren els actes sorgits de transaccions o pactes que reflexen l’equilibri de poder entre les parts compromeses i que inclouen una amenaça de sanció recolzada, en última instància, en la guerra.

Des de Westfalia fins la Revolució francesa de 1789 s’adverteix una gran activitat i el perfeccionament dels convenis interestatals que després s’estendran a altres camps com el comercial. Es desenvoluparà el principi de neutralitat i apareixerà el concepte del “just equilibri de poders”, vigent fins les conquestes napoleòniques. En aquest moment es consoliden definitivament els estats nacionals i creix socialment amb fermesa la burgesia industrial, comercial i financera. En aquest moment Kant introdueix amb la seva obra Cap a la pau perpètua un nou enfocament en les relacions internacionals, tant des del punt de vista normatiu de l’anàlisi de les circumstàncies i dels possibles comportaments empírics dels estats.

La revolució napoleònica inaugura la tercera etapa d’aquest procés, obrint les portes al gran esdeveniment impulsor del Dret Internacional i renovador de la diplomàcia: el Congrés de Viena (1814) y els subsegüents pactes que van tenir com a resultat el “concert europeu” que consagrà el principi d’“intervenció” i el sistema de consultes mitjançant congressos. No es van produir conflictes bèl·lics de transcendència fins la guerra franco-prusiana de 1870. Els escenaris pels enfrontaments es traslladen a altres continents. Paral·lelament es desenvolupa un important procés de creixement, augmentant els instruments internacionals i, es van subscriure estipulacions amb el fi d’humanitzar les operacions de guerra i protegir a les seves víctimes.

De 1815 a 1914 el Concert Europeu actua de vegades com a govern internacional a través dels instruments que determina la situació jurídica de alguns estats, com la concreció de la neutralitat de la Confederació Helvètica i, uns anys més tard, la de Bèlgica. En altres casos els preceptes, como l’Acta General de la Conferència de Berlín de 1885, no tenen un signe positiu a l’admetre la legalitat de les adquisicions colonials, regular les condicions d’ocupació de les costes africanes i la neutralitat dels territoris de la conca del Congo. També hi van haver instruments creadors i reguladors d’unitats administratives com la Unión Telegràfica Internacional (1865), la Unión Postal Universal (1874), les Oficines Internacionals de la Propietat Industrial (1883) i de la Propietat Intel·lectual (1886).

La primera guerra mundial imposa una interrupció en aquesta evolució històrica- jurídica i l’interval entre guerres es un temps ple de contradiccions on destaquen alguns esdeveniments com la creació de la Societat de Nacions en 1919, i el pacte de Briand-Kellog de 1928 –de prohibició absoluta del recurs a les armes- o l’acció normativa de la OIT (1919). Al finalitzar la segona guerra mundial comença l’etapa en la que s’emmarca la fundació de l’ONU. E.H. Carr i H. Morgenthau, pertanyen a les generacions d’aquest període i són els representants d’una corrent de realisme amb matisos de relativisme extrem en relació amb tota la proposta normativa, ètica o jurídica que pretengués alguna validesa en el camp de les relacions internacional. La conclusió és que l’únic mecanisme inhibitori que tenen els actors en l’àrea de la política internacional és el balanç de poder, que obliga a compensar constantment avenços o debilitaments d’alguna de les parts. Amb l’aparició dels arsenals nuclears s’hi imposà una severa restricció a l’ús de l’agressió armada, limitant-la a nacions perifèriques.

L’any 1948 s’aprovà la Declaració Universal dels Drets Humans, és una llista de drets que tenen el seu origen en els Drets dels homes recollits, primer a la Carta Magna dels Estats Units d’Amèrica i després a la Constitució que va sorgir de la Revolució Francesa. Amb aquesta Declaració es formulà per a tots els pobles uns drets fonamentals d’una categoria especial, dissenyada per a jugar un paper important en el dret de gents. Expressen un patró mínim d’institucions polítiques ben ordenades per a tots els pobles que pertanyen, com a membres de bona fe, a una societat política dels pobles justa. Qualsevol violació sistemàtica de aquests drets és una falta greu que afecta a tots els pobles.